GRÀCIES ALS ENTRENADORS/MONITORS

Serveixi aquest escrit d’agraïment, en primer lloc al Club, per haver animat els nostres fills/es a participar en el 8è Torneig de Bàsquet Ciutat d’Alaior on s´ha posat en pràctica la filosofia que intenta inculcar als seus jugadors/es com pot ser la motivació, l’entusiasme, l’esperit competitiu esportiu i el social on es vol formar bons jugadors però per sobre d’això bones persones.

En segon lloc, i no per això menys important, a tots i cada un dels entrenadors i monitors que han acompanyat els diferents equips, la Núria, la Vero, la Xènia, el Sergi, la Sílvia, l’ Edu, l’ Èlia i la Laura, per la gran tasca duta a terme en aquests cinc dies.

En l’àmbit esportiu, on sempre heu esperonat i motivat els nois i noies per tal que donessin el màxim dins la pista. (Els pares i acompanyants hem gaudit tant amb les victòries com amb les derrotes).

En l’àmbit personal, doncs sempre heu estat amb ells, els nostres fills, entretenint-los, vetllant-los, animant-los, fent que dialoguessin...

Heu aconseguit que hi hagués una molt bona convivència entre tots, un dels objectius que us havíeu proposat. Heu aconseguit també que tot i el cansament físic, el grup tornés molt content, més amics i més units que quan van marxar, i amb moltes ganes de tornar a viure una altra experiència com aquesta, i tot això a estat possible gràcies al magnífic grup humà que heu format entre tots. Heu demostrat que gaudiu, i molt, fent la vostra feina, i que amb vosaltres el Club ha aconseguit el seu objectiu social de formar bones persones.

I per acabar, tal i com es va dir en el discurs de cloenda, els nostre fills i filles s’emporten un tros de Menorca al cor, i en ell, de ben segur els quedarà gravat per sempre el record d’aquesta magnífica experiència viscuda al vostre costat. A tots, MOLTES GRÀCIES.

Alícia Enriquez Serra

D’aquí o d’allà el bàsquet sempre és màgic

Qualsevol jugador, m’incloc personalment, al qual li donen l’oportunitat de jugar un torneig la seva resposta es immediata i la mateixa que la resta de companys de l’equip: Sí!

Desprès de dies, papers i reunions prèvies ens vam trobar de sobte sobre el vaixell amb rumb a Maó. Es respirava un ambient de felicitat, nervis, emocions fins i tot va caldre una sessió d’aeròbic a la coberta del vaixell de matinada per fer baixar una mica l’adrenalina.
Trepitjar terra ferma havent compartit ja els primers moments amb la resta d’equips amb una llarga nit de viatge no va fer perdre l’entusiasme i les ganes de jugar.
Partits al matí, al migdia i a la tarda durant cinc dies intensos de competició d’un molt bon nivell va ser la finalitat del viatge a Menorca, però i l’objectiu?

El simple fet d’ajudar a un equip a pujar les maletes a l’autobús, compartir taula a l’hora de dinar, fer petar la xerrada amb els rivals del partit de fa escassament deu minuts o creuar mirades ( un xic tímides) amb les noies de l’equip de l’habitació del costat... Aquest ha sigut el nostre objectiu: Ser i fer feliços amb el bàsquet.
Conviure una setmana amb diferents equips tan Catalans com de diferents comunitats autònomes és una gran experiència personal i està clar que també ho és a nivell d’equip. S’aprèn molt bàsquet tant a l’hora de jugar com assegut a les graderies del pavelló. Aportes coneixements a l’equip, es discuteixen accions tan en atac com en defensa, els jugadors veuen en altres equips els seus propis errors i el més important: els intenten solucionar.

Aquesta mentalitat positiva de intentar fer les coses bé, de no forçar un error un cop ja n’he fet un, aquesta implicació en l’equip, el treball ben fet, la constància, l’amabilitat... aquella passa que cal donar per ser millor jugador.

Personalment crec que tan a l’Infantil Blau, com l’Infantil Groc i l’Infantil Femení han tingut aquesta mentalitat positiva i de millora. I això ha servit per formar-se més com a jugadors/es a nivell personal i a nivell d’equip.
Les llàgrimes dels jugadors al perdre el partit en el que es jugaven la 3º i 4º plaça del torneig per ells segurament han estat pel simple fet de la derrota, de veure al rival celebrar la medalla de bronze i veure’s ells les cares de tristesa.
Però per mi i estic segur que per la resta d’entrenadors han estat llàgrimes causades no per una derrota, sinó per una petita victòria personal de cadascú. A ningú li agrada sortir derrotat d’una pista de bàsquet, però quan un equip juga a tot el que ha treballat durant l’any, quan fa les coses correctament, manté el cap fred en els moments decisius i sap portar el ritme d’un partit, respecta les decisions arbitrals amb educació, respecta al rival, accepta una derrota... això és un equip. Aquests petits detalls que s’aprenen sobretot de les derrotes, son els que realment serveixen i fan créixer un jugador de bàsquet.

Aquesta experiència Menorquina sempre serà recordada per tots els jugadors, entrenadors i pares. Parlo com a entrenador i com a jugador que he sigut d’aquest club durant molts anys. A mesura que el temps avança te n’adones que els entrenadors que t’han format tenien raó en tot el que deien.
Jo també he plorat desprès d’una derrota, també he pensat allò de: “ si no hagués fallat aquella entrada sol”, també m’he enfadat amb l’entrenador perquè em canviava, també he sigut jugador. I aquesta última setmana m’he adonat de perquè el meu entrenador somreia quan jo plorava: Pel simple fet de saber que el seu equip ha donat el màxim i ha disfrutat fent allò que més els agrada als jugadors que es jugar a bàsquet.

Ha sigut una gran setmana, una gran experiència per a tots al Torneig Ciutat d’Alaior. Cal felicitar a l’organització per el molt bon funcionament del torneig i remarcar el gran nivell que hi ha hagut. Així com felicitar també a tots els jugadors igualadins pel bon comportament i per l’exemple que han donat davant els altres equips.

Així dons, tots hem tornat una mica més grans del que vam marxar i això és molt bona senyal.

Sergi García González