SOPAR DE NADAL. Parlament Joan León

Molt bona nit a tothom i gràcies per estar aquí aquest vespre. Aquesta sala fa molt de goig amb tots vosaltres, el nucli fort; el cor i els pulmons del CBI. De veritat que us ho agraïm sincerament.

Avui no és dia de discursos i segur que teniu ganes de continuar gaudint del sopar i de la companyia, així que procuraré ser breu.

La gran majoria dels que ens hem reunit avui no coincidim en les nostres vides personals ni professionals. Tenim les nostres vivències, les nostres ombres i clarors i la nostra realitat de cada dia. També en el Club fem funcions diferents i probablement no pensem igual en molts temes. Però tenim en comú quelcom molt important: l’estima pel Club de Bàsquet Igualada i el sentit de pertinença amb un Equip, amb uns colors. Ens sentim vinculats I part d’un col•lectiu amb il•lusions i sentiments comuns; el nostre Club, el CBI. Si no fos així, segur que avui no estaríem aquí.

Aquesta és la nostra força. Perquè en un Club esportiu, 1-1-1 sempre serà igual a 0. Però el resultat de sumar molts 1…, o sigui la suma de molts esforços, de moltes voluntats, és infinit.
Sumem tots, doncs. Cadascú que aporti el que pugui, de la manera que pugui, però sempre en positiu. Convencem-nos primer nosaltres i traslladem aquest premissa. Aquí tots podem participar. Tot som importants. Aquí juguem tots. Aquí sumem tots.

Abans d’acabar, voldria fer un comentari envers la darrera Assemblea General celebrada. Com sabeu, en el decurs de la mateixa es van anunciar diversos canvis, entre els quals hi havia el de diferents directius. Vull deixar constància de que aquestes substitucions s’han portat i s’aniran portant a terme de manera natural, sense traumes, sense trencaments, sense mals rotllos. Abans que res, som amics i companys.

Com ja vaig dir, a tot ells, als d’abans i als d’ara, moltes gràcies, de tot cor. Junts hem compartit moltes hores, molta feina, i molta més que ens espera l’any vinent als que continuem.

Pel que fa al projecte esportiu, en parlarem a partir de gener. Tenim il•lusió, idees, i demanem i comptem amb la paciència, la comprensió i la col•laboració de tots. Us garanteixo que la Junta està posant i posarà Responsabilitat, Compromís, Esforç, Innovació, i ganes de millorar en tot el possible, en tots els àmbits. Treballarem a fons per apropar-nos als més joves, per recuperar el bàsquet a totes les escoles i per portar més públic al pavelló. I també per garantir que cap jove quedi exclòs de la pràctica d’aquest esport, si vol practicar-ho. S’intentaran donar totes les facilitats perquè tothom que vulgui jugar a bàsquet, ho pugui fer amb el CBI.

Especialment, però, us necessitem a tots vosaltres; als jugadors sèniors, als tècnics, als coordinadors. Sou la corretja de transmissió davant els jugadors base de les virtuts reals d’aquest l’esport, del valor de l’esforç diari, de la voluntat per aprendre i per millorar, del saber perdre amb esportivitat i de guanyar amb humilitat, del companyerisme i del sentit d’Equip. A la vegada heu d’ interioritzar i ser el millor altaveu de la filosofia del Club en les seves diferents etapes sense perdre ni un grau de competitivitat i també heu de tenir cura de les instal•lacions i del material del Club. Sou el punt de mira de tots els pares, dels afeccionats i dels directius. I teniu la Responsabilitat de participar de manera fonamental en el nostre Valor principal “Formar Jugadors i Formar Persones. És tot un repte. Però us vull dir que amb el vostre treball heu demostrat que sou mereixedors d’aquesta confiança, que esteu preparats i que ho esteu fent bé. Molts ànims i compteu amb la Junta per a tot el que us calgui.

A jugadores i jugadors us demano especialment que porteu amb molt orgull la samarreta del CBI, de la mateixa manera que tota l’afició del CBI se sent orgullosa de vosaltres quan us veiem competir. Sou i he de ser un exemple d’Equips i també a nivell individual, dins i fora de la pista. I tingueu sempre present que sou el mirall de molts joves, que tenen la sana i màxima aspiració esportiva d’arribar algun dia al vostre mateix lloc. Mantingueu-vos propers a ells, assistiu si podeu a algun entrenament, a algun partit seu. Ajudeu-los amb el vostre consell i participeu en el possible en les activitats del Club. Crec que això és el que fa gran de veritat a un esportista de nivell.

Com deia el savi: Potser no sabran el que vas fer, ni recordaran el que els vas dir. però no oblidaran mai com els vas fer sentir.

Res més per avui. Que el 2011 ens porti molta salut i felicitat a tots.

PRESENTACIÓ

Tot i que fa mil anys que jugo en aquest club, encara em fa infinita il•lusió aquest dia. Em fica els pèls de punta veure’ns a tots plegats a la pista on dipositem els nostres somnis.

M’emociona veure la cara dels més petits. Estant nerviosos i es senten els més importants del món quan diuen el seu nom i corren davant vostre lluint la seva nova samarreta. Només desitjo que aquest neguit el mantinguin durant anys. Molts anys. Serà una gran senyal.

M’agrada moltíssim veure’s orgullosos de dur aquest escut que destaca sobre aquest nou blau. Tan debò sigueu capaços de valorar aquest fet i treballeu de valent, no només per vosaltres, sinó pel vostre equip i pel nostre club.

Però, per sobre de tot, us encanti aquest dia o no, no oblideu que és el tret de sortida. Comença una nova temporada, un nou projecte, i només vosaltres, amb el vostre esforç i il•lusió, decidireu quina serà la valoració final.

Molta sort, desitgem que tots els vostres somnis blaus es facin realitat.

GRÀCIES ALS ENTRENADORS/MONITORS

Serveixi aquest escrit d’agraïment, en primer lloc al Club, per haver animat els nostres fills/es a participar en el 8è Torneig de Bàsquet Ciutat d’Alaior on s´ha posat en pràctica la filosofia que intenta inculcar als seus jugadors/es com pot ser la motivació, l’entusiasme, l’esperit competitiu esportiu i el social on es vol formar bons jugadors però per sobre d’això bones persones.

En segon lloc, i no per això menys important, a tots i cada un dels entrenadors i monitors que han acompanyat els diferents equips, la Núria, la Vero, la Xènia, el Sergi, la Sílvia, l’ Edu, l’ Èlia i la Laura, per la gran tasca duta a terme en aquests cinc dies.

En l’àmbit esportiu, on sempre heu esperonat i motivat els nois i noies per tal que donessin el màxim dins la pista. (Els pares i acompanyants hem gaudit tant amb les victòries com amb les derrotes).

En l’àmbit personal, doncs sempre heu estat amb ells, els nostres fills, entretenint-los, vetllant-los, animant-los, fent que dialoguessin...

Heu aconseguit que hi hagués una molt bona convivència entre tots, un dels objectius que us havíeu proposat. Heu aconseguit també que tot i el cansament físic, el grup tornés molt content, més amics i més units que quan van marxar, i amb moltes ganes de tornar a viure una altra experiència com aquesta, i tot això a estat possible gràcies al magnífic grup humà que heu format entre tots. Heu demostrat que gaudiu, i molt, fent la vostra feina, i que amb vosaltres el Club ha aconseguit el seu objectiu social de formar bones persones.

I per acabar, tal i com es va dir en el discurs de cloenda, els nostre fills i filles s’emporten un tros de Menorca al cor, i en ell, de ben segur els quedarà gravat per sempre el record d’aquesta magnífica experiència viscuda al vostre costat. A tots, MOLTES GRÀCIES.

Alícia Enriquez Serra

D’aquí o d’allà el bàsquet sempre és màgic

Qualsevol jugador, m’incloc personalment, al qual li donen l’oportunitat de jugar un torneig la seva resposta es immediata i la mateixa que la resta de companys de l’equip: Sí!

Desprès de dies, papers i reunions prèvies ens vam trobar de sobte sobre el vaixell amb rumb a Maó. Es respirava un ambient de felicitat, nervis, emocions fins i tot va caldre una sessió d’aeròbic a la coberta del vaixell de matinada per fer baixar una mica l’adrenalina.
Trepitjar terra ferma havent compartit ja els primers moments amb la resta d’equips amb una llarga nit de viatge no va fer perdre l’entusiasme i les ganes de jugar.
Partits al matí, al migdia i a la tarda durant cinc dies intensos de competició d’un molt bon nivell va ser la finalitat del viatge a Menorca, però i l’objectiu?

El simple fet d’ajudar a un equip a pujar les maletes a l’autobús, compartir taula a l’hora de dinar, fer petar la xerrada amb els rivals del partit de fa escassament deu minuts o creuar mirades ( un xic tímides) amb les noies de l’equip de l’habitació del costat... Aquest ha sigut el nostre objectiu: Ser i fer feliços amb el bàsquet.
Conviure una setmana amb diferents equips tan Catalans com de diferents comunitats autònomes és una gran experiència personal i està clar que també ho és a nivell d’equip. S’aprèn molt bàsquet tant a l’hora de jugar com assegut a les graderies del pavelló. Aportes coneixements a l’equip, es discuteixen accions tan en atac com en defensa, els jugadors veuen en altres equips els seus propis errors i el més important: els intenten solucionar.

Aquesta mentalitat positiva de intentar fer les coses bé, de no forçar un error un cop ja n’he fet un, aquesta implicació en l’equip, el treball ben fet, la constància, l’amabilitat... aquella passa que cal donar per ser millor jugador.

Personalment crec que tan a l’Infantil Blau, com l’Infantil Groc i l’Infantil Femení han tingut aquesta mentalitat positiva i de millora. I això ha servit per formar-se més com a jugadors/es a nivell personal i a nivell d’equip.
Les llàgrimes dels jugadors al perdre el partit en el que es jugaven la 3º i 4º plaça del torneig per ells segurament han estat pel simple fet de la derrota, de veure al rival celebrar la medalla de bronze i veure’s ells les cares de tristesa.
Però per mi i estic segur que per la resta d’entrenadors han estat llàgrimes causades no per una derrota, sinó per una petita victòria personal de cadascú. A ningú li agrada sortir derrotat d’una pista de bàsquet, però quan un equip juga a tot el que ha treballat durant l’any, quan fa les coses correctament, manté el cap fred en els moments decisius i sap portar el ritme d’un partit, respecta les decisions arbitrals amb educació, respecta al rival, accepta una derrota... això és un equip. Aquests petits detalls que s’aprenen sobretot de les derrotes, son els que realment serveixen i fan créixer un jugador de bàsquet.

Aquesta experiència Menorquina sempre serà recordada per tots els jugadors, entrenadors i pares. Parlo com a entrenador i com a jugador que he sigut d’aquest club durant molts anys. A mesura que el temps avança te n’adones que els entrenadors que t’han format tenien raó en tot el que deien.
Jo també he plorat desprès d’una derrota, també he pensat allò de: “ si no hagués fallat aquella entrada sol”, també m’he enfadat amb l’entrenador perquè em canviava, també he sigut jugador. I aquesta última setmana m’he adonat de perquè el meu entrenador somreia quan jo plorava: Pel simple fet de saber que el seu equip ha donat el màxim i ha disfrutat fent allò que més els agrada als jugadors que es jugar a bàsquet.

Ha sigut una gran setmana, una gran experiència per a tots al Torneig Ciutat d’Alaior. Cal felicitar a l’organització per el molt bon funcionament del torneig i remarcar el gran nivell que hi ha hagut. Així com felicitar també a tots els jugadors igualadins pel bon comportament i per l’exemple que han donat davant els altres equips.

Així dons, tots hem tornat una mica més grans del que vam marxar i això és molt bona senyal.

Sergi García González

COMPETENCIA PROPIA

Vivimos en un mundo sumergido en un mar de competencias, de retos, de obsesiones, de fracasos, de logros, de rabia e incluso dolor.
No hay nadie en este sucio planeta que no tenga en su boca la palabra competir seguido del verbo ganar.
Estudiar cada dia para poder sacar mas nota que Fulanito o quedarme media hora despues de entreno para ganar a Menganito. Correr por una calle para llegar antes que tu amigo, que dijo que por el otro lado se llegaria antes al restaurante.
Subir corriendo las escaleras para llegar antes que el, que cogio el ascensor.
Todo un mundo de valores compartidos y aprendidos por familiares, padres o amigos.
¿Pero es esto lícito?
Creo que la competencia en su justa medida puede ser favorable para cualquiera pero cuando se excede se vuelve completamente en contra.
Sinceramente dejar de mirar a los demas, deja de pensar aquel es mejor..., aquel es peor..., yo soy mas bueno que... o quiero ser mas bueno que...y por una vez en la vida mirate a ti mismo.
¿Eres mejor que tu mismo?
Es hora de dejar las rivalidades aparcadas en el parquing de minusvalidos y empezar a competir con el verdadero rival de nuestra vida, nosotros mismos.
Hay que empezar a luchar dia tras dia para sacar mejor nota que en el ultimo examen, para aprender aquella entrada que te era imposible de realizar, aprender a escalar aquella montaña vertiginosa hasta llegar a la cima, una cima que no se llega superando a los demas, sino superandose a si mismo.

Aitor Iglesias

Hola a tots,

Fa molts dies que li dono voltes a un tema que per mi s’ha tornat molt interessant i m’ha fet llegir molt sobre això, es tracta del llenguatge no verbal (ja sigui facial o corporal) que pot facilitar-nos la comunicació entre persones i, és clar, en el meu cas dins del món de la cistella entre l’entrenador i els seus jugadors.

És molt habitual que en un partit ja sigui per pressió ambiental o condicional del moment, un jugador no pot dedicar-li tot els temps possible a les indicacions que li arriben de l’entrenador. Per això, donar a entrendre als jugadors el que volem i donar la informació que farem arribar, molts cops no arriba bé o simplement ho fa amb interferències (poc comprensible), ens veiem obligats a fer servir els gestos, les “cares” inclòs la mímica, ja que de vegades el to de veu i els crits són contraproduents ( i ho diu un entrenador que sovint abusa d’aquests) durant la marxa d’una sessió o la competició.

Per això, us convido a millorar diferents aspectes que us poden anar molt bé per potenciar els lligams de comunicació amb els vostres jugadors/es:

- Sigueu sincers amb els jugadors amb xerrades personals i de grup, us heu de guanyar la seva confiança i necessiteu tenir un lligam prou consitent. Mireu als ulls del jugador, fent-li arribar el que vols d’ells i que rebrà a canvi.
- Si es pot, tant en grup com en individual, la vostra col.locació és clau: intentem que darrere vostre no hi hagi ningú, o res especial que el despisti quan esteu parlant de temes importants. En grup, es recomana no posar-se en mig (es important en bàsquet ja els jugadors per la nostra alçada ens poden deixar en evidència) i és clar, s’ha d’entrendre que la figura de l’entrenador no és el centre de l’equip.
- Tant en entrenaments com en partits, mostreu-vos actius i determinants, estar demostrat que hi ha jugadors que reflexen molts gestos i accions dels seus entrenadors.
- Durant els entrenaments, hem de posar en pràctica tota la maquinària gestual i comunicativa, es bo l’ús de la pissarra, gràfics i si, és possible, vídeos i imatges.
- Intentem durant els partits ser comunicatius amb la banqueta que en tot moment estiguin informats de les accions ben realitzades com les mancances en les tasques, i així preparar-los per entrar en joc.
- Tenint clar que les regles conegudes de la comunicació verbal són les 3 “C’s” (clar, concret i concís), en la comunicació no verbal va determinada en la conexió entre jugadors i entrenadors, tant com en la frescura i facilitat dels moviments, tant d’uns com dels altres.
- Per últim, remarcar el que a molta gent ens costa reprimir les correccions o les famoses “esbroncades”. Una esbroncada ha de ser mesurada i concreta, tant en gesticulació com en informació, deixant clar el que es vol i el que s’ha de corregir. A més, cal evitar entrar en el terreny personal i sobretot mai deixar en evidència a la persona o persones involucrades. Tractem de corretgir i millorar, mai faltar el respecte, ja que perdrem el lligam que hem aconseguit en el primer punt esmenat.

Ja per acabar, l’experiència us farà veure i captar cada vegada més informació, tant del joc com del que representeu amb el bàsquet, per això es interessant introduir en el nostre llenguatge conceptes com la percepció visual, comunicació no verbal, destresa física, ... que no només enriquerirant el cos, també el cap.

“Entenen que el bàsquet es un esport extraordinari, recordeu que les persones que formem aquest, també ho són”

Jordi Martínez Quero

BANQUETA ACTIVA

No només en aquests dies de fred, durant la temporada veig partits que els jugadors de banqueta estan tots estàtics, junts com pollets, apretats uns als altres en el millor dels casos i en d’altres, més pendents del que passa a la tercera qraderia que del joc.

En el bàsquet no passa com en altres esports, que els canvis es poden preveure amb temps i el jugador pot estar escalfant tranquil•lament a la banda. Els entrenadors tenim poc temps de reacció i els canvis son immediats. Em fereix veure com surt el jugador de banqueta completament fred amb el risc de patir una lesió o entrant en joc quan ja porta un parell de minuts a pista (en bàsquet 2’ és un món).

Quan entrenava sempre intentava que la banqueta estigués el màxim d’activa possible, obligant a cada bona acció que els jugadors de banqueta s’aixequessin a aplaudir i a animar (un bàsquet, una pilota recuperada, un tap, provocar falta en atac), aconseguim que estiguin més actius, evitem que quan entrin a pista no ho facin del tot freds, i animar-se fa pinya o “equip” que es diu i si ho fes tot un club doncs m’imagino que faria “club”. Conec entrenadors que inclús fan que el jugador que s’incorpora a la banqueta s’assegui a la punta, tenint així una imatge visual més clara de la rotació de joc que ha estat fent... en fi, de fórmules segur que en podríem trobar moltes, i us animo a fer-ho.

També hem d’aconseguir millorar el seu nivell d’atenció en el joc, cada vegada que un jugador salta a pista i fa la típica pregunta “a qui defenso”, jo em pregunto, on estava aquest jugador? que feia a la banqueta?, evidentment això no va pels més petitons, però a partir que el reglament ja permet la llibertat de canvis, el jugador ja ha de ser del tot conscient de qui ha de defensar (si jo jugo de base, difícilment defensaré a un pívot).

En aquestes categories no disposem de la figura o eina del “scouting” però els hem de fer entendre que qui està a la banqueta té un lleuger avantatge quan surt a pista si ha aconseguit fer un “retrat robot” del seu oponent. Seguint amb l’exemple si jo soc base m’he de fixar en el base contrari, si és ràpid, lent, si tira més que penetra, quina és la mà dominant, com defensa, etc etc etc… així quan surti a pista tindré una mica més clar el què haig de fer.

En fi, només transmetre que durant el partit, quant més activa i concentrada tinguem la banqueta més bon rendiment obtindrem.

David Soteras

A l’hora d’escriure alguna cosa que pogués semblar interessant al nostre blog tenia molts dubtes ja que probablement pot ser molt pesat per segons qui sigui el lector un
“rotllo” tècnic de bàsquet, també les aportacions tàctiques que un servidor us pot fer arribar poden estar passades de moda, això del bàsquet va molt ràpid, i per sort, tant jugadors com entrenadors, tenim avui moltes fonts d’informació on es pot trobar quasi tot el que busquem.
És per això, que se m’ha acudit obrir un tema de debat on tothom hi pugui dir la seva. Evidentment estic parlant de jugadors, entrenadors, pares, directius, etc ....
M’ha caigut a les mans un vídeo que per mi és molt interessant. Aquí rep un col•lectiu
però si l’analitzem i ens analitzem potser tots podem entonar un “mea culpa”

Espero que us interessi i que hi hagi moviment al blog.

http://www.blip.tv/file/2442364

Emili Díez

GUANYAR!!…GUANYAR??

Feia uns quants anys que estava... diguem-ho així, retirat del bàsquet actiu. Aquesta temporada he mig tornat a implicar-me amb els més petits, i he tornat a veure partits in situ a Les Comes. Després de tants anys a peu de pista, és una altra perspectiva, en la que intento tenir una visió el màxim d’imparcial entre les meves facetes actuals com a entrenador, afeccionat i pare. Una de les coses que més em sorprèn, i a vegades fins i tot m’incomoda, és l’enorme importància que li donem entre tots (jugadors, entrenadors i pares) al fet de guanyar en algunes categories.

Als jugadors són als que més entenc, són competitius, entrenen tota la setmana i la seva culminació és el partit. Guanyar significa un petita alegria i perdre un fugaç disgust i entre tots hauríem de fer que no fos més que això.

Als pares també puc arribar a entendre’ls, encara que una mica menys, volen el millor pel fill@ i massa sovint es confon el “guanyar” amb el “fer-ho bé” i el “perdre” amb el contrari. Als que sí que no entenc, i d’aquí la meva “reflexió”, som als entrenadors. Penso que li donem massa importància al fet de guanyar, quan en etapes de formació no hauria de ser més que anecdòtic (entenc com a etapes de formació fins a junior, aquí sí que els conceptes tàctics per aconseguir la
victòria ja prenen importància).

Fa poc vaig assistir a un sopar del club on una part dels entrenadors es presentava i tot seguit comentava el núm. de partits guanyats pel seu equip (és el què em va fer reflexionar i plantejar aquest escrit). Jo també, en els meus inicis, donava la mateixa o més importància al fet de guanyar, fins que t’adones o et fan adonar que els partits no deixen de ser una part més de l’entrenament o de la formació del jugador.

Si el què volem és guanyar, només cal inscriure l’equip en una categoria més baixa de la que és mereix i guanyarem tots els partits de pallissa, però no per això serem millors entrenadors. Personalment sempre he preferit jugar en la màxima categoria que la qualitat de l’equip permeti, segurament no guanyarem tants partits però el rendiment que en treurem i l’aprenentatge serà sens dubte molt superior.

Penso també que, a vegades, les derrotes son més productives que una victòria. Jo en el seu moment havia arribat a perdre partits conscientment (utilitzant rotacions no lògiques o fent jugar de manera no habitual) simplement perquè considerava que l’equip s’havia relaxat i així poder-los “collar” més a l’entrenament. No oblidem que s’entrena 3-4 hores a la setmana (sent aquest un altre tema de debat... opino que segons quin nivell volem assolir son poques hores) i si jugues 30’ ets un afortunat, amb lo qual la nostra atenció i el nivell d’exigència màxima ha d’ésser en els entrenaments.

A vegades d’entrada costa encertar el nivell de competició adequat per l’equip i ens podem trobar amb diferències de marcador notables (tot i que em preocupen més les a favor que les en contra). En aquests casos, i per evitar incrementar la diferència i aprofitar al màxim el partit, podem “inventar-nos” certes regles que a banda d’incrementar el nivell de concentració dels jugadors milloraran aspectes del joc, sempre tenint en compte la categoria de l’equip, p.e.:
_ jugar sense bot o limitar núm. bots per jugador (millorem passe i joc
sense bola).
_ núm. passes mínims abans de tir (ídem).
_ no botar en camp defensiu (provoquem transicions més ràpides)
_ jugar un cert moviment, o entrar passe interior abans d’opció de tir
_ obligar a jugar amb la mà contrària a la dominant (bot, passe o tir.. o
totes)
_ ....i d’altres que de ben segur que s’us acudeixen

En fi, m’he allargat més del previst. Només transmetre que el fet de guanyar és del tot relatiu, i tot i que costa ja que estem acostumats en general als resultats a curt, el què més tindríem que valorar els entrenadors de base és l’evolució i millora dels jugadors durant la temporada.

Aprofito per felicitar el junior femení per la categoria assolida, la màxima, en la que possiblement no guanyaran tants partits, però el salt qualitatiu que faran i l’experiència que acumularan segur ho compensarà.

David Soteras

PARAULES DE RECOLZAMENT ALS ENTRENADORS/ES

Benvolguts entrenadors i entrenadores del Club Bàsquet Igualada:

La vostra és una tasca que sovint és criticada, a vegades és desagraïda, i fins i tot poc reconeguda per la majoria de la gent.
Sabem de les dificultats que heu de suportar, per exemple, preparar entrenaments mentre esteu estudiant i fent exàmens, o aguantar una esbroncada d’un pare o una mare, o senzillament l’equip està passant per una ratxa de mals resultats.
Bé, doncs avui us volia transmetre unes paraules de recolzament.
Crec sincerament que la feina que esteu fent té un valor molt gran, especialment els que entreneu a la gent més jove, ja que a part d’ensenyar a jugar a bàsquet, també esteu contribuint d’alguna manera a formar persones, inculcant alguns valors importants, com treball amb equip, ser responsable, tenir esperit de lluita.

Finalment, agraeixo el vostre esforç i dedicació, i us animo a que continueu amb les mateixes ganes i empenta.
Bon any 2010 !!

Joan Serra