Feia uns quants anys que estava... diguem-ho així, retirat del bàsquet actiu. Aquesta temporada he mig tornat a implicar-me amb els més petits, i he tornat a veure partits in situ a Les Comes. Després de tants anys a peu de pista, és una altra perspectiva, en la que intento tenir una visió el màxim d’imparcial entre les meves facetes actuals com a entrenador, afeccionat i pare. Una de les coses que més em sorprèn, i a vegades fins i tot m’incomoda, és l’enorme importància que li donem entre tots (jugadors, entrenadors i pares) al fet de guanyar en algunes categories.
Als jugadors són als que més entenc, són competitius, entrenen tota la setmana i la seva culminació és el partit. Guanyar significa un petita alegria i perdre un fugaç disgust i entre tots hauríem de fer que no fos més que això.
Als pares també puc arribar a entendre’ls, encara que una mica menys, volen el millor pel fill@ i massa sovint es confon el “guanyar” amb el “fer-ho bé” i el “perdre” amb el contrari. Als que sí que no entenc, i d’aquí la meva “reflexió”, som als entrenadors. Penso que li donem massa importància al fet de guanyar, quan en etapes de formació no hauria de ser més que anecdòtic (entenc com a etapes de formació fins a junior, aquí sí que els conceptes tàctics per aconseguir la
victòria ja prenen importància).
Fa poc vaig assistir a un sopar del club on una part dels entrenadors es presentava i tot seguit comentava el núm. de partits guanyats pel seu equip (és el què em va fer reflexionar i plantejar aquest escrit). Jo també, en els meus inicis, donava la mateixa o més importància al fet de guanyar, fins que t’adones o et fan adonar que els partits no deixen de ser una part més de l’entrenament o de la formació del jugador.
Si el què volem és guanyar, només cal inscriure l’equip en una categoria més baixa de la que és mereix i guanyarem tots els partits de pallissa, però no per això serem millors entrenadors. Personalment sempre he preferit jugar en la màxima categoria que la qualitat de l’equip permeti, segurament no guanyarem tants partits però el rendiment que en treurem i l’aprenentatge serà sens dubte molt superior.
Penso també que, a vegades, les derrotes son més productives que una victòria. Jo en el seu moment havia arribat a perdre partits conscientment (utilitzant rotacions no lògiques o fent jugar de manera no habitual) simplement perquè considerava que l’equip s’havia relaxat i així poder-los “collar” més a l’entrenament. No oblidem que s’entrena 3-4 hores a la setmana (sent aquest un altre tema de debat... opino que segons quin nivell volem assolir son poques hores) i si jugues 30’ ets un afortunat, amb lo qual la nostra atenció i el nivell d’exigència màxima ha d’ésser en els entrenaments.
A vegades d’entrada costa encertar el nivell de competició adequat per l’equip i ens podem trobar amb diferències de marcador notables (tot i que em preocupen més les a favor que les en contra). En aquests casos, i per evitar incrementar la diferència i aprofitar al màxim el partit, podem “inventar-nos” certes regles que a banda d’incrementar el nivell de concentració dels jugadors milloraran aspectes del joc, sempre tenint en compte la categoria de l’equip, p.e.:
_ jugar sense bot o limitar núm. bots per jugador (millorem passe i joc
sense bola).
_ núm. passes mínims abans de tir (ídem).
_ no botar en camp defensiu (provoquem transicions més ràpides)
_ jugar un cert moviment, o entrar passe interior abans d’opció de tir
_ obligar a jugar amb la mà contrària a la dominant (bot, passe o tir.. o
totes)
_ ....i d’altres que de ben segur que s’us acudeixen
En fi, m’he allargat més del previst. Només transmetre que el fet de guanyar és del tot relatiu, i tot i que costa ja que estem acostumats en general als resultats a curt, el què més tindríem que valorar els entrenadors de base és l’evolució i millora dels jugadors durant la temporada.
Aprofito per felicitar el junior femení per la categoria assolida, la màxima, en la que possiblement no guanyaran tants partits, però el salt qualitatiu que faran i l’experiència que acumularan segur ho compensarà.
David Soteras
