Quan em van proposar la idea de formar un equip a la lliga de preferent no m’ho vaig arribar a creure del tot. Després de tants anys dins el club era un gran privilegi passar a formar part dins dels setze millors equips de Catalunya i qui sap, si estaríem dins dels vuit millors.
Tot i així, el camí encara s’havia de començar i ens esperava un gran treball darrere.
El fet d’ajuntar-nos jugadores que mai havíem format un equip, tot i que si que havíem jugat en algun moment juntes, m’espantava una mica; ens esdevindríem bé? Ens compenetraríem bé dins a pista? Però, mica en mica, vaig anar veient que la cosa rotllava bé, més que be!
Vam començar a entrenar el dia 15 d’agost ja que les fases per aconseguir la plaça a preferent eren el primer cap de setmana de setembre.
Els mals de panxa, la pell de gallina, els nervis, s’anaven acostant. Primer partit superat, ara faltava el segon. Per passar, o guanyàvem o podíem perdre de menys de vuit, i com que les coses no van anar com s’esperaven vam perdre de quatre, amb la qual cosa, tot i no estar totalment satisfetes, passàvem a preferent.
Conscients del lloc on ens havíem ficat i mirant el nostre joc, o ens ficàvem les piles o no pintaríem res en aquella lliga.
Les coses no començaren gaire bé, jugàvem contra equips amb més experiència i amb jugadores que ens treien dos caps a totes, però no vam perdre l’esperança i la primera victòria va arribar. A partir d’aquí vam fer un pas de gegant i ens vam començar a creure qui érem i a on estàvem.
Van anar passant els dies, els entrenaments, els partits, i ens vam trobar davant l’oportunitat d’aconseguir la permanència a la lliga per l’any vinent i entrar en el grup dels vuit millors equips de Catalunya.
Totes les jugadores sabíem la situació en que ens trobàvem i tants mesos d’esforç i sacrifici no permetien sortir del partit amb una derrota. Així que amb les piles carregades vam sortir a vèncer el rival i el somni es va complir. Victòria merescudíssima a la butxaca.
Realment ha estat un honor viure aquesta experiència. Hi ha hagut somriures però també plors, hi ha hagut victòries però també derrotes; però sobretot hi ha hagut un equip. I de fet ara ens queda el més bonic de tot, que és aprendre i gaudir totes el màxim possible.
I perdrem partits, segurament, però quan un treballa i posa totes les seves forces per assolir un objectiu, al final l’aconsegueix, amb la qual cosa n’estic segura que la victòria arribarà i si no és en forma de resultat numèric serà per satisfacció pròpia.
D’altre banda, també estic convençuda de que totes les meves companyes d’equip i jo, les jugadores del Junior A, ens deixarem la pell amb allò que més ens agrada fer que és jugar a aquest magnífic esport, el bàsquet.
I per acabar, introduint una referència personal, crec que he estat molt afortunada en ser la capitana d’aquest meravellós equip, on juntes hem aconseguit un somni que ha perdurat des de l’inici de la temporada, i que, probablement, serà el millor que tindré mai.
Tot i així, el camí encara s’havia de començar i ens esperava un gran treball darrere.
El fet d’ajuntar-nos jugadores que mai havíem format un equip, tot i que si que havíem jugat en algun moment juntes, m’espantava una mica; ens esdevindríem bé? Ens compenetraríem bé dins a pista? Però, mica en mica, vaig anar veient que la cosa rotllava bé, més que be!
Vam començar a entrenar el dia 15 d’agost ja que les fases per aconseguir la plaça a preferent eren el primer cap de setmana de setembre.
Els mals de panxa, la pell de gallina, els nervis, s’anaven acostant. Primer partit superat, ara faltava el segon. Per passar, o guanyàvem o podíem perdre de menys de vuit, i com que les coses no van anar com s’esperaven vam perdre de quatre, amb la qual cosa, tot i no estar totalment satisfetes, passàvem a preferent.
Conscients del lloc on ens havíem ficat i mirant el nostre joc, o ens ficàvem les piles o no pintaríem res en aquella lliga.
Les coses no començaren gaire bé, jugàvem contra equips amb més experiència i amb jugadores que ens treien dos caps a totes, però no vam perdre l’esperança i la primera victòria va arribar. A partir d’aquí vam fer un pas de gegant i ens vam començar a creure qui érem i a on estàvem.
Van anar passant els dies, els entrenaments, els partits, i ens vam trobar davant l’oportunitat d’aconseguir la permanència a la lliga per l’any vinent i entrar en el grup dels vuit millors equips de Catalunya.
Totes les jugadores sabíem la situació en que ens trobàvem i tants mesos d’esforç i sacrifici no permetien sortir del partit amb una derrota. Així que amb les piles carregades vam sortir a vèncer el rival i el somni es va complir. Victòria merescudíssima a la butxaca.
Realment ha estat un honor viure aquesta experiència. Hi ha hagut somriures però també plors, hi ha hagut victòries però també derrotes; però sobretot hi ha hagut un equip. I de fet ara ens queda el més bonic de tot, que és aprendre i gaudir totes el màxim possible.
I perdrem partits, segurament, però quan un treballa i posa totes les seves forces per assolir un objectiu, al final l’aconsegueix, amb la qual cosa n’estic segura que la victòria arribarà i si no és en forma de resultat numèric serà per satisfacció pròpia.
D’altre banda, també estic convençuda de que totes les meves companyes d’equip i jo, les jugadores del Junior A, ens deixarem la pell amb allò que més ens agrada fer que és jugar a aquest magnífic esport, el bàsquet.
I per acabar, introduint una referència personal, crec que he estat molt afortunada en ser la capitana d’aquest meravellós equip, on juntes hem aconseguit un somni que ha perdurat des de l’inici de la temporada, i que, probablement, serà el millor que tindré mai.
Carla Tarrida
